Psicosi

La notícia de l’atac de psicosi col·lectiva a la catalana Platja d’Aro fa uns dies seria d’aquelles que aixequen somriures si no estiguéssim tots molt sensibles amb la qüestió terrorista. Un parell de centenars de turistes alemanys es divertien executant una mena de teatret per una de les avingudes principals del poble, i els seus sorolls i algunes indumentàries i accessoris –s’ha arribat a parlar de pistoles de joguina– van confondre la gent. Fins al punt que va cór­rer que es tractava d’un atac com els que han sovintejat en els dar­rers temps a ciutats properes i a priori segures. Atemptats indiscriminats i sense sentit, amb l’únic propòsit de matar com més gent millor i que la por s’instal·li a l’interior de cadascú.

El resultat de la història va ser cinc monitores del grup de turistes detingudes –imaginem que per donar explicacions–, uns quants ferits per les desesperades corredisses, i desperfectes en el mobiliari de bars i restaurants. El dany més important, però, és el que va portar a identificar la flashmob dels joves alemanys amb una amenaça real, estesa com aquell joc infantil del telèfon que distorsiona el missatge. Fa poc que la premsa francesa obria el debat de no donar volada a les informacions relacionades amb aquests actes de ter­ror que es poden perpetrar en qualsevol lloc i amb tot allò que hi ha al darrere. Una qüestió complicada i que condiciona el modus operandi dels mitjans. Els atemptats no poden fer part de la normalitat de les nostres vides, però fer el possible perquè ens afectin el mínim possible és un necessari símptoma de resistència.