Calderó

En la notació musical hi ha una figura molt interessant. És el calderó, que es representa com un punt cobert amb un semicercle. El calderó, col·locat damunt d’una nota o d’un silenci, en suspèn la durada i l’allarga tanta estona com l’intèrpret o el director consideri necessari. Quan considera que la pausa ja ha estat suficient, la composició continua amb el ritme normal. El calderó és a la música el que l’agost al calendari, un temps en suspensió, una anomalia rítmica. De l’habilitat del músic en depèn que la seva aplicació doni a la música un sentit especial: en mans maldestres, un calderó mal mesurat és capaç de destarotar la més subtil de les composicions. Passa el mateix amb aquest mes estrany, imprecís, capaç d’acollir les aventures més extraordinàries però també el tedi i el desconcert. Els diaris, prims com orella de gat, han de recórrer als llocs comuns per ocupar espai. La commemoració de la mort de Marilyn (el dia 5) i del bombardeig d’Hiroshima (el 6) són dues de les fites informatives sense les quals l’agost periodístic no tindria cap sentit. Amb matisos, això sí: no sé si estan al cas que als informatius de la cadena espanyola Antena 3 deien que a la ciutat japonesa hi havia hagut una “explosió nuclear”, cosa que no és del tot inexacta, però que obvia que la responsable va ser una bomba de seixanta-quatre quilos d’urani enriquit –la Little Boy– que la tripulació de l’Enola Gay va deixar caure sobre la clínica Shima. No res. Un petit detall sense importància. Oh, si us plau. Que s’acabi aquest patiment estiuenc i tornem aviat a l’(a) normalitat.