Demografia

El Diari es feia ressò dilluns d’un estudi publicat a The Telegraph segons el qual Andorra és el país del món que rep més turistes per habitant, comptant només les pernoctacions. D’entrada, i deixant al marge la discussió recur­rent sobre la qualitat del turisme que ens visita, sembla una bona notícia, perquè tal com estan les coses i amb la poca empenta que han tingut fins el present les mesures per diversificar l’economia només faltaria ara que el sector turístic comencés a fer figa. Però alhora torna a plantejar un problema que ja va ser objecte de múltiples debats (sense que cap encertés a esbossar una resposta adient) quan es van elaborar els plans urbanístics, i del qual ja no se’n parla gaire des que la crisi va fer disminuir el nombre de mà d’obra forana. Aquest problema, que per molt que es vulgui oblidar es manté latent i tard o d’hora caldrà afrontar-lo, és quin nombre d’habitants pot acollir un país de les dimensions d’Andorra. Les dades de l’estudi impliquen que hores d’ara al país hi ha, de mitjana, una població flotant d’uns 250.000 habitants, una xifra que, tot i ser un càlcul un pèl matusser, fa pensar si no estarem arribant al límit, sobretot si tenim present el creixement demogràfic a mitjà termini. Una primera conseqüència d’això és que hipotecar el creixement econòmic a la bona marxa del sector turístic condueix a un escenari problemàtic, tant pel que fa a les opcions laborals de les noves generacions com amb relació a la sostenibilitat del territori, tret que aspirem a ser com Macau, amb una densitat de població de 22.000 habitants per quilòmetre quadrat, com es deia a l’esmentada informació. Massa gent, la veritat.