Al port del Rat

Un moment qualsevol d’un dia d’estiu, més fresc que de costum, enfilem carretera amunt des de Sornàs fins a Arcalís, amb la família, amb la gossa, seguint l’estela de molts turistes; la Coma n’està plena, molts cotxes aparcats, la immensa majoria amb matrícula forana. Com quasi cada any aquí a dalt per aquestes dates, el camí que va fins a Tristaina des del telecadira sembla una rambla amb una desfilada de gent que puja i baixa. Sentiment agredolç: content per l’afluència de gent apreciant els nostres paratges naturals; preocupat per l’afectació que això provoca damunt del circ glacial. Nosaltres passem de llarg i enfilem direcció al port del Rat. Aparquem just a l’entrada del túnel frustrat, aquell que només està parcialment excavat, per la part andorrana, i que els francesos mai van tenir interès per acabar. Una mostra del que vam ser capaços de fer argumentant necessitats d’expansió econòmica del país durant la segona meitat del segle XX, expressada en la construcció de car­reteres i cercant obertures entre muntanyes –malgrat semblar impossibles– per no quedar enclavats. L’espècie humana lluitant contra la natura. O a la inversa, la natura resistint l’embat humà. El projecte mai va acabar de tirar endavant. Els francesos no ho van voler. Una estona de joc a les basses entre granotes i bestiar, i poc després amb l’Auïna –que s’ha convertit amb la compa­nya d’ascensions i rutes pels camins de muntanya– enfilem el cap del port. A dalt, a 2.539 metres, observant els cims espectaculars a banda i banda de les dues valls, entenc perfectament per què els francesos mai van voler ser copartícips del projecte. Sortosament.