Aquell estiu

Segur que no sóc l’únic que quan arriben dates assenyalades acaba envaït per la nostàlgia i per tot allò que érem quan hi havia menys preocupacions dins del nostre cap, de petits. I serà per allò de les vacances que l’estiu és un d’aquests moments per al remember. Dos mesos i mig dedicats a veure passar el temps que es repartien amb saviesa i fins i tot permetien l’avorriment, una sensació que ja no hi ha temps d’experimentar en l’edat adulta.

Hi ha, hi ha hagut i hi haurà tants estius com nens, i el meu particular arrencava amb la revetlla de Sant Joan i la foguera al nostre carrer, amb ninot inclòs; després arribava el juliol, amb matins arrecerats i intimistes per driblar el sol i tardes sociables que s’allargaven fins allà on permetia la paciència dels pares: la bicicleta, la sèrie de la tele –l’única– i el curset de natació, perquè llavors al poble no hi havia piscina coberta, i el berenar, de pa amb mantega pintada amb Nesquik; o la pilota i el joc del mocador, i la visita nocturna a casa dels veïns per un sopar col·lectiu a la fresca que allargava la jornada. L’endemà, tornem-hi. A l’agost, potser deu dies a la platja, allò que ara sembla una obligació, i llavors era una excepció agradable. I el setembre, tot i que encara li quedaven un parell de setmanes, ja venia de baixada amb els preparatius per tornar a escola. I gairebé sense adonar-nos van arribar la Derbi Variant, les primeres carabasses femenines i els contractes de tres mesos que permetien fer un coixinet per a les despeses de la resta de l’any. L’estiu de la infantesa ja no es podia sentir, i ara només es deixa escriure.