'So long'

Què és millor, viure en la ignorància i gaudir de les cançons com si fossin sempre noves o fer un pas més i esbrinar què és el que hi ha al darrere? Qui ho diu de les cançons ho pot dir de les pintures, o dels poemes, fins i tot de les novel·les, que són artefactes complexos que amaguen en el seu interior pastilles de biografia. Quin és el seu context, com es van crear, què hi ha del món real en allò que és destil·lat o fet ficció? Em vénen al cap aquestes desvagades reflexions després de llegir a la premsa que fa uns dies es va morir, en un hospital d’Oslo, la senyora Marianne Ihlen, la noruega que, fa gairebé cinquanta anys, va inspirar la cançó So long, Marianne, de Leonard Cohen. Sí, si fa no fa com sabem que va ser Janis Joplin qui li va dedicar unes especials atencions en un llit desfet en un hotel de Nova York, com tan gràficament explica a Chelsea Hotel n. 2. Com escoltarem la cançó a partir d’ara? Ara sabem que hi ha una història on apareix la senyora Ihlen, sola, amb un nen de sis mesos, a l’illa grega d’Hydra, on van coincidir una colla de hippies i bohemis a començament dels seixanta. Correm el risc que es perdi el seu sentit universal per reduir-lo a una simple –per concreta i personal– història d’amor, redempció i, al final, desengany? Els humans som de mena tafanera, ens agrada desmuntar les joguines per saber com funcionen. Però la grandesa de So long, Marianne va més enllà de les persones que la van inspirar, i aquesta és la gràcia de la creació: sublimar el concret per convertir-lo en universal. “I ara necessito el teu amor ocult / sento el fred com si fos la fulla nova d’una màquina d’afaitar”.