El bé comú

Em sap greu, però algú ho havia de dir: el bé comú no existeix. Si més no en aquest racó de món que ens ha tocat habitar. És només un recurs retòric per construir discursos que queden molt bé de cara a la galeria, per entusiasmar els incondicionals, i poca cosa més. No cal remenar gaire a les hemeroteques per constatar un i altre cop que, a l’hora de traduir les paraules en accions, no hi ha cap altre bé comú que el propi melic, alhora epicentre i horitzó al qual referir les grans decisions a prendre. El diàleg de sords que es viu a la capital espanyola per formar govern n’és el darrer exemple. Tots clamen per trobar una sortida a l’atzucac actual, però a l’hora de seure a taula i dialogar hi mostren més interès per penjar a l’adversari les culpes de tots els mals del món que no pas per arribar a acords. Es confon autoritat amb poder, governar amb manar i pactar amb cedir. Per a qui vol governar, pactar és un camí per sumar forces en pro del bé comú; un camí al final del qual en surt reforçat en la seva autoritat. Per a qui vol manar, qualsevol pacte s’interpreta com una renúncia, com una humiliació que mina el seu poder. Qui vol governar sap que necessita escoltar punts de vista diferents, perquè és l’única manera d’evitar l’error de la supèrbia. Qui vol manar no té mai cap predisposició a admetre errors, i això el situa al marge de la resta de ciutadans, inclosos aquells als quals se suposa que representa, i, consegüentment, l’incapacita per treballar pel bé comú. I així anem passant la història, alternant la persecució de béns particulars i admetent com a idea de bé comú allò que, en realitat, només ho és per a uns quants.