Si vols ser donant, travessa la frontera

Fa set anys que vaig prendre la decisió que el dia que em mori vull que els meus òrgans serveixin per a altres persones. Presa la decisió, vaig començar a moure’m. El primer pas va ser informar-me’n al ministeri de Salut espanyol. Els tràmits són senzills: t’inscrius en un registre, t’arriba un carnet al domicili –que sempre duc al moneder i a la vista– i informes el teu entorn. A casa, tots ja saben quina és la meva voluntat. Set anys després, resident ara a Andorra i arran de conèixer en primera persona la història dels fundadors de l’Associació de Trasplantats i Donants d’Andorra (Atida), només em passa una cosa pel cap: espero que el dia que em mori ho faci a l’altra banda de la frontera. A l’hospital de Nostra Senyora de Meritxell no es fan ni extraccions ni trasplantaments. Donar els òrgans d’un finat, doncs, és complicat si la defunció no es produeix a França o Espanya. Per exemple, un accident en el qual el ferit es trasllada a un hospital de tercer nivell, és a dir, fora de les nostres fronteres. En cas de decés, podrà donar els seus òrgans. Si el traspàs es produeix a Andorra, no. D’aquí un dels motius pels quals ha nascut Atipa. Volen que des del país es puguin donar els òrgans. Ells, la majoria dels quals estan aquí gràcies a l’acte altruista d’una altra persona, ho deien clarament: “s’estan llançant a les escombraries i podrien salvar vides de persones". Com les seves. El col·lectiu és conscient que l’estructura d’Andorra fa impensable que arribi el dia en què a Nostra Senyora de Meritxell es trasplantin òrgans, però com a mínim, exigeixen que s’extreguin. I fora d’un acte de solidaritat n’és, alhora, un de responsabilitat. “Si els andorrans estem rebent òrgans del país veí del nord i del sud llavors per què no podem fer nosaltres el mateix?” Saben, però, que tot plegat requereix prendre tot un seguit de mesures i, conscients que es poden topar amb un mur, i que no serà fàcil, han estat racionals i han optat per avalar la seva petició de números. D’aquí que hagin decidit elaborar un registre. Així, poden anar davant d’Álvarez Marfany i dir-li que totes aquelles persones volen salvar vides. El cert és que el plantejament és bo. Ara bé, costarà. D’una banda perquè fer una base de dades com la que volen fer, dins de la legalitat i responent als principis de confidencialitat, requereix una infraestructura i, per tant, esforç. I no ens podem oblidar que es tracta d’una entitat sense ànim de lucre. L’altra barrera és que cal implicació. I sense qüestionar la solidaritat andorrana i malgrat tractar-se d’un simple tràmit, costa fins i tot en els països –com és el cas d’Espanya i França– on la legislació dóna per suposat que, si no es diu el contrari, una persona és donant d’òrgans per defecte. Això sí, requereix el consentiment dels familiars. I malgrat això, d’un protocol explícit, costa. A Espanya, les darreres xifres indiquen que només 40 persones per cada milió d’habitants donen els seus òrgans. I és una xifra elevada. A Europa el mateix indicador se situa en 20 persones per cada milió i, a països com els Estats Units, són 13 per cada milió. I mentre Andorra segueix sense donar el nombre de persones que esperen aquesta segona oportunitat, la xifra segueix creixent. Segons dades del mateix col·lectiu, a França hi ha 21.000 persones esperant. A Catalunya, 2.500. I al Principat, de ben segur, també hi ha qui espera. Els quants és una incògnita. El col·lectiu sap que hi ha una quarantena de persones fent diàlisi a Nostra Senyora de Meritxell, així que es dedueix que un indeterminat percentatge s’inclourien en candidats a un trasplantament de ronyó. Caldria sumar-hi, però, els que esperen per un fetge, un pàncrees, un intestí, un cor... El naixement del col·lectiu de trasplantats és una bona notícia i no només per als que esperen, sinó per a la societat en general, ja que és un exemple que encara hi ha persones disposades a batallar. I ho fan després, pràcticament tots, d’haver superat el mal tràngol de requerir la desgràcia d’un altre per sobreviure. Estan disposats a fer el que calgui per aconseguir que Andorra faci el que és raonable. Ara li toca a Govern moure fitxa i decidir si també vol un país just.