Burquini

L’ús del burquini és la polèmica de l’estiu. Com en tot a la vida els posicionaments públics acaben sent blancs o negres, i mai trobem els grisos. Si no en sóc favorable, vol dir això que no sóc tolerant? O que no entenc la multiculturalitat? O que no respecto la llibertat d’expressió i la llibertat religiosa? O que menystinc la llibertat de les dones? Per contra, si opino que cal que la societat occidental en toleri el seu ús, vol dir que sóc un masclista? O que tinc un fals relativisme cultural? O que ja em sembla bé que vulguin imposar els costums de qui els usa? A risc, doncs, que rebi algun d’aquests qualificatius, si m’haig de posicionar, prefereixo que les dones tinguin llibertat, però tota. El debat sobre si les dones musulmanes han de poder decidir fer ús del burquini és fals, perquè la utilització d’aquesta vestimenta de bany és conseqüència d’una imposició. Per tant, la llibertat ha de ser la de poder decidir si volen o no volen seguir les normes que els marca una fidelitat religiosa, decidir si volen deslliurar-se d’aquell dogma que els imposa unes determinades normes de conducta subjugades al criteri d’un poder masclista. A la vella Europa ja fa temps que ens vam treure aquest jou del damunt, o és que potser ja no ens recordem de les normes morals imposades per l’església catòlica entre les quals, per exemple, les dones i els homes havien d’estar uns i altres a cada banda de la platja? O les inspeccions dels banyadors en les quals les dones havien d’anar pràcticament vestides? Els mateixos que ara defensen l’ús del burquini, blasmen del que antany va imposar el catolicisme en les nostres regles de conducta. Certament contradictori.