Cada quatre anys

Cada quatre anys un servidor té raons de pes per enganxar-se a la televisió més de l’habitual. Arriben els Jocs Olímpics d’estiu –m’agraden més que els d’hivern– i una sobredosi de competició directa en vena. Falta ben poc perquè les històries de Rio s’acabin, dues setmanes en què l’esport busca apropar-se a les seves essències tot i que ja fa temps que és un negoci global. I com a arreu es poden fer llistes d’herois i vilans, finals feliços o tristos que són mirall social. A l’antiesportivitat de l’afició local, que ha xiulat sovint amb desmesura els principals rivals en disciplines en què hi sol haver un codi de respecte s’hi contraposa el gest de dues atletes del 5.000. Van topar, van caure, es van ajudar a aixecar-se i es van acompanyar fins a la meta, últimes, per fondre’s en una abraçada; a la negació de la salutació d’un judoka egipci a un d’israelià es confronta la germanor d’un equip de refugiats, amb el que s’ha volgut donar visibilitat a un drama mundial. Aquestes històries i els titulars de Bolt, Phelps i companyia comencen a caducar a la que s’abaixa el teló i un nou cicle olímpic arrenca. Són quatre anys més de marge per generar nous campions i noves històries, i que bé que estaria que algun dia el Principat pogués treure el cap en alguna disciplina, amb algun competidor amb el qual anar una mica més lluny. Perquè al Brasil les places s’han assolit per invitació, sense classificació o mínima. L’important és participar, sí; els Jocs són universals i Andorra és un petit país, també. Però no s’ha d’oblidar el citius, altius, fortius. I vénen quatre anys per lluitar-ho.