Creat:

Actualitzat:

Abans de començar els Jocs de la XXXI Olimpíada d’estiu de Rio de Janeiro presentaven clarobscurs que avui, dia de la cloenda, s’han refermat. Més enllà dels èxits i fracassos esportius, més enllà de les polèmiques de dopatge, Rio i Brasil, han deixat entreveure l’esgotament del model actual. Ningú pot negar que les Olimpíades –d’estiu i d’hivern– han estat un aparador immillorable per vendre una ciutat i un país a escala planetària. Barcelona 92 en seria un exemple fefaent. Però res és etern i si és fa cas omís de les alarmes que han anat saltant amb els anys –l’endeutament de Montreal 76 o els casos de corrupció de la família olímpica (Salt Lake City, Londres o Torí, per exemple) encara menys. L’esperit olímpic ha quedat sepultat per un de molt més prosaic, l’econòmic. El Comitè Olímpic Internacional (COI), amb els anys i els canvis que ha experimentat, ha esdevingut una màquina de guanyar diners venent-se la marca olímpica. Els fets ho corroboren. Els patrocinadors paguen fortunes al COI. Les ciutats amfitriones i els respectius governs nacionals financen els Jocs. I el COI no tan sols no assumeix cap pagament, sinó que a més controla els drets i beneficis dels símbols olímpics. També s’adjudica un percentatge dels ingressos de patrocini, millor dit patrocinis, sense oblidar-nos dels drets d’emissió, l’altra gallina dels ous d’or, pel que fa a la marca olímpica. Avui quan s’apagui la flama olímpica a Rio, Thomas Bach, president del COI faria bé d’obrir un període de reflexió i consultes, si el COI vol continuar mantenint l’estatus que els Jocs Olímpics han aconseguit des del 1896 fins ara.

tracking