Ets el que menges (I)

I un bon dia decideixes que ja tens una edat i que t’has de cuidar més. I com que ja fas una mica d’esport i fa temps que vas deixar de fumar, toca encarar l’altre gran pilar de la salut: l’alimentació. Però no ho vols fer de qualsevol manera, i aleshores et documentes, més enllà dels psiconeuronutricionistes, els flexivegetarians i la macrobiòtica. I descobreixes que tots coincideixen que cal reduir dràsticament de la dieta el sucre, els refinats, la llet i el gluten. I penses que total són quatre coses i que no ha de costar tant de treure-les del plat. I t’hi poses amb ganes, per descobrir en poc temps que tot porta sucre, des del pernil dolç a les llenties en llauna. Que els productes que et venen com a integrals, o et costen dues vegades més o et diuen en lletra –molt– petita que són farines refinades amb fibra afegida, i que la llet la trobes des de l’embotit a les galetes i que el gluten és omnipresent, i que els productes sense gluten són –generalment– dolents de gust i de mala qualitat nutricional. Tot i això no defalleixes, i mig aconsegueixes ser fidel als nous principis dietètics. Per descobrir que –sincerament– et trobes molt millor en poc temps: més lleugera, amb menys mucositat, amb menys maldecaps i millor trànsit intestinal. Però els bons propòsits se’n van en orris quan surts de casa. Si no és que vols passar per la rareta de torn quan et consoles a demanar sistemàticament peix a la planxa i verdures cada cop que no et fas tu el dinar. Això si no et fas vegetariana, i surts del tot del normcore. La part positiva és que cada vegada en som –i en serem– més.