Armilla

Abans d’ahir, el conseller de cultura de la Generalitat, Santi Vila, va lliurar a la Seu el diploma que acredita el Ball Cerdà com a element festiu patrimonial d’interès nacional. A Sant Julià, per la part que els toca, n’haurien d’estar satisfets. Aquesta distinció és el reconeixement al caràcter de la dansa, que, després d’haver travessat moments d’un cert ensopiment, ha experimentat en la darrera dècada una explosió de popularitat. Més de cent parelles evolucionen sota el sol inclement que bat a la una del migdia a la plaça Patalin. Les noies porten un molt elaborat vestit de pubilla de gala, amb enagos, faldilles, rets i mitenes, coronat per la que és la seva peça estrella: la corbata, una mena de mantó amb lluentons brodats que, sovint, passa de mares a filles. Els nois, en canvi, opten per la cosa pràctica. Pantaló negre, camisa blanca, barretina i faixa i avall que fa baixada. Com ha de ser el vestit dels nois és un vell debat que no està ni resolt. Les fotografies antigues mostren els senyors balladors tot circumspectes, amb vestit fosc i corbata, en justa correspondència a l’esforç femení. Als anys setanta també ballaven ben mudats. Imagino que, per no espantar els balladors mascles, que van més escassos, en el moment del replegament es va transigir en les qüestions indumentàries (i, certament, van molt més frescos!). Ara es parla de demanar que portin una armilla. Auguro resistències, perquè no serà fàcil. Si la cosa s’imposa, potser sigui la transició cap a una major exigència en la uniformitat. Si un ball és de gala, és de gala per a tothom, diria. De moment, amb les armilles passaran de semblar cambrers de restaurant de calçotades a trabucaires. Alguna cosa s’hi ha guanyat…