Qui canvia els mobles?

On queda, doncs, la sobirania? O, quina sobirania ens queda? O potser fins i tot ens hauríem de preguntar per què volem sobirania? Són els interrogants que algú es pot plantejar després de llegir l’article de l’amic i sempre ben considerat Robert Pastor sobre la relativitat de la sobirania. Ja dic d’entrada que comparteixo plenament tot el que ens diu, malgrat que segurament s’hi podrien introduir alguns matisos, que no entraré pas ara a relatar, perquè la teoria de la relativitat ja fa més d’un segle que està escrita i sabem, també per la praxi diària, que no hi ha ni blancs ni negres absoluts. En què som sobirans, doncs? Ja fa temps que ens ha quedat clar que en el món globalitzat que vivim no és pas en l’ordre econòmic ni en el financer que decidim les regles del joc, sinó que, agradi o no, anem a remolc de les directrius internacionals que acorden implantar els grans. I més encara sent un país petit com som que sempre tenim les de rebre si no ens avenim als interessos dels qui dissenyen l’ordre econòmic mundial. Però, i en la resta de temes? I en els pilars sobre els que se sustenta un estat de dret? Malgrat l’homogeneïtzació que ens obliga cada vegada més el món globalitzat, malgrat la nostra feblesa davant dels grans estats, poden haver-hi uns mínims de dignitat i de no deixar-se humiliar per ingerències abusives? Unes ingerències de les quals el Robert ens diu que ens serà més fàcil protegir-nos sota el paraigua d’un acord amb Europa. I és que una cosa és que estableixis lligams de col·laboració de bon veïnatge, l’altra és que t’entrin a casa i et canviïn els mobles.