Ets el que menges (i III)

Qualsevol persona que decideix –per grat o per força– anar contracorrent ha de trobar els recursos per adaptar-se a una normalitat homologada que sovint juga en contra. Això afecta múltiples nivells: des de les dificultats dels massa alts / baixos / grassos / prims per a les mides estàndard de la roba, els mobles, o els cotxes, a les dificultats que encara avui –sembla mentida– troben les persones amb discapacitats o necessitats específiques en l’amplada de les voreres, les escales o els paranys arquitectònics. Més subtils són les traves que afecten les diferències alimentàries. Sigui per qüestions ètiques, ideològiques, de salut o de fe. La nostra és una societat que tot ho celebra menjant i bevent. Sopars d’amics, inauguracions, aniversaris, festes de guardar, àpats en família... Fins i tot el pa amb tomàquet més informal comença amb gluten i embotit de porc. I qui gosa brindar sense una copa de xampany? Sortir de la norma, implica –sistemàticament– topar amb la incomprensió dels altres, i amb un entorn no adaptat. Val a dir que cada cop són més els restaurants que donen informació sobre els ingredients dels seus plats i fins i tot preveuen opcions per a celíacs i altres intolerants alimentaris. Tot i això, encara no hi ha prou massa crítica perquè s’entengui i integri en el nostre dia a dia d’una manera més permeable, sobretot en l’etiquetatge dels aliments. Hi arribarem, tard o d’hora. Sobretot perquè en la majoria de casos, més informació –i més opcions saludables– ens beneficia a tots. Fins i tot els que han optat –legítimament– pel fast food.