Màgic Frank

L’animació és prevista per a les deu. A aquella hora, els campistes ja han sopat i es van acostant, de mica en mica, al bar. Cerveses, mojitos i gintònics. No hi ha una especial expectació. Entre la canalla, sí, és clar, perquè qualsevol excepció a les rutines del càmping, que tant tendeixen a imitar les domèstiques, els excita. Hi ha un microescenari muntat. Una tela negra de fons, una tauleta alta amb quatre elements d’attrezzo que seran utilitzats durant la funció. Una petita taula de mescles. I res més. Ni artefactes, ni ajudantes amb lluentons. A l’hora en punt arriba el senyor mag. Tots els nens seuen a primera fila. Hom podria dir que és l’amo de la ferreteria de la cantonada. I si ens ha tocat un diletant, un mag de cap de setmana? Alt, i prim, vestit de negre. Comença l’espectacle amb una declaració de principis. Es diu Francesc, tot i que el seu nom artístic és Frank, màgic Frank. I diu que no vol aplaudiments per compassió. Fa servir també una molt intel·ligent política lingüística, tenint en compte que un càmping de costa és com una petita torre de Babel. Ho parla tot i es fa entendre en una barreja impossible de llengües. Parla de pressa i els idiomes no són cap obstacle. Deu ser l’experiència de mil bolos com aquell. És molt bo. No pels números, que són, si fa no fa, com els de la resta de companys de gremi. És per la dignitat amb què els revesteix. Només amb aquell posat és capaç de transformar un modest escenari de tercera regional en el MGM Grand Las Vegas, com si ell fos David Copperfield. En acabar l’espectacle –ni gaire llarg ni curt; durada perfecta– demana al respectable públic que en faci propaganda. Dins de les meves humils possibilitats, heus-la ací. Màgic Frank: ets un crac. Queda dit.