Després de Meritxell

No hi ha millor punt d’inflexió que el Dia de Meritxell. Almenys per a un servidor, que no és dels que pugen fins al santuari però reconeix el seu pes específic en el calendari. La dedicatòria a la patrona del Principat marca el final de l’estiu vist com a època més lleugera de l’any, aquella en què les vacances s’intercalen amb una activitat laboral executada amb una marxa menys, encara que sigui inconscientment. Abans de Meritxell les nits encara s’estiren i els rigors de l’hivern són lluny, però se supera la jornada i torna l’activitat, si fa falta amb una miqueta de pluja inclosa. De la singular imatge de carreteres buides i persianes abaixades es passa a l’activitat intensa, amanida amb les primeres corredisses del curs escolar. Perquè en això la festivitat també marca, i poc importa que sigui un dijous, que l’endemà comença l’escola i la carretera s’atapaeix de pares i alumnes nerviosets a tocar de les nou del matí. Des de fa un temps, però, que la inflexió no ha acabat de ser tan completa i una mena de fil conductor ens recorda que la màquina d’aquesta societat tan complexa continua en marxa. L’afer BPA entén poc d’estius, de vacances i de diades. Entre la Batllia, les ramificacions pujolianes i la sobredosi informativa frontera amunt i avall –amb objectivitats, subjectivitats i intoxicacions– la mirada se’n va cap a un horitzó emboirat, sabent que el final de tot plegat queda ben lluny. Que li ho diguin a la patrona, que va quedar en segon terme eclipsada per una enèrgica rèplica del cap de Govern el dia que se suposa que tot haurien de ser flors i violes.