Misèria moral

El problema d’Espanya no és que s’encamini cap a una tercera escomesa electoral, ni la falta de govern, ni l’atur, ni l’endèmica cor­rupció política i empresarial (que ho són...). El problema és que a més de tot això, al Partit Popular, el partit del (a)govern s’han arrogat patent de cors per a qualsevol cosa. La darrera actuació escapa a qualsevol capteniment. No hi ha qualificatius per definir el nomenament de José Manuel Soria com a alt càr­rec del Banc Mundial. La capacitat del PP per empitjorar l’estat de les coses és infinita. La combinació de factors que s’ha produït en aquest cas és surrealista. Un exministre que va haver de dimitir pel cas dels papers de Panamà és premiat per la seva fidelitat al partit amb un lloc al Banc Mundial. El nomenament aixeca una ona de crítiques generalitzades, fins i tot dins el mateix partit, que fa que aquest es tiri enrere. Un nomenament que des del PP s’havia embolcallat amb un concurs per a funcionaris. L’exministre es rebota perquè es creu amb tot el dret a ser director executiu del Banc Mundial. L’oposició, of course, demana una compareixença al parlament. Primer s’accepta per, a continuació, desdir-se’n... La quantitat de mentides en cada declaració feta pels dirigents del Partit Popular que s’han pronunciat sobre el cas, és de rècord Guinness. Amb eleccions autonòmiques vàries pel mig, una més que possible campanya electoral i la qüestió catalana, entre altres temes candents. La continuació de l’esperpent és una incògnita. Parafrasejant el marxisme, branca Groucho: sortint del franquisme hem arribat a les cotes més altes de misèria, moral en aquest cas.