Cloud

Diumenge al matí, ben d’hora, a la guardiolesca manera, vaig enviar, com tantes vegades, l’article al Diari. Aquest tenia una particularitat, però. Estava escrit en anglès. Tot. De punta a punta. Des de l’inicial “I’m really excited, my fellow countrymen” fins a la frase final, “Never is too late”. Sí, ja ho sé. No calia fer-ho, i des del Diari se’m va dir de seguida que això no podia ser. De cap manera. Que si volia alguna frase, sí, però tot l’article, no. Reconec que vaig forçar la situació amb una maniobra impossible i descarada. Potser sí que hauria estat rebut com una provocació i el lector hauria dit, en tota justícia, que què m’havia cregut. Si el Diari està escrit en català, els meus articles també. Mea culpa, doncs. Ara toca repensar-lo i refer-lo, o sigui que som-hi. En l’article, em queixava en la llengua de Beckham que s’hagués batejat el gran edifici singular d’Andorra la Vella amb el nom de Núvol, una concessió més al català que tot ho contamina. Com si el nostre anglès matern no fos prou bo. Ens n’hem d’avergonyir? Que no és prou poètic? Què té cloud que no tingui núvol, em demanava? On rau el secret del seu cosmopolitisme, que ens resulta tan atractiu? Em va sortir el tret per la culata. O no: el que és evident és que, al final, se m’ha donat la raó, encara que al preu d’haver d’escriure, des de zero, un nou article. Potser sí que l’esforç haurà valgut la pena.