Tenors i baixos

Què deuen sentir, els tenors, quan surten a l’escena? Quin estrany pessigolleig els ha d’agafar quan són a punt de col·locar un do de pit (i se’n surten)? Els instrumentistes tenen el seu instrument com a eina, cuirassa i element de projecció. Però els cantants no. Salten al teatre a pèl, amb el seu instrument incorporat, sotmès als misteriosos mecanismes del cos, de la ment i dels aires condicionats. Probablement sigui aquest acte de valentia, de temeritat, el que els ha posat al capdavant de l’imaginari de l’artista contemporani. Aquests dies, amb l’excusa del fenomenal concert que ens va oferir Juan Diego Flórez, pels carrers de la capital hem vist una exposició de fotografies dels “world’s best tenors”, produïda pel Festival de Peralada. Hi són tots, o gairebé. Pavarotti, Domingo, Carreras, molts d’altres. Tenors lleugers, dramàtics, wagnerians, de tota mena i condició. Posen davant la càmera orgullosos, conscients de la seva rellevància, contents de ser el que són i el que signifiquen. Els tenors, els que –segons la vella definició del que és l’òpera– se’n volen anar al llit amb la soprano mentre que els baixos s’hi oposen. És una equació certament injusta. Els baixos també tenen sentiments, i si els compositors no han escrit prou peces per al seu lluïment, no és pas per culpa seva. Ara, que si en una altra vida em deixessin triar, no canviaria cap de les àries de tenor (ni el Nessun dorma, ni la Furtiva lacrima) per la qual canta el baix al final de la Matthäus-Passion del vell Bach. Ell sí que se’ls estimava, els pobres baixos.