Sords

Deia la presidenta del Telèfon de l’Esperança en un entrevista publicada dimarts a La Vanguardia que no és fàcil trobar voluntaris per a aquest servei, perquè per atendre les trucades cal saber escoltar. És cert: cada cop parlem més i escoltem menys. En aquest món nostre tan hiperactiu ens hem cregut la cantarella que per aprofitar el temps cal estar fent coses contínuament, i qualsevol proposta que impliqui aturar-se un instant per reflexionar amb calma, per deixar de ser protagonistes del present (així ens agrada sentir-nos, equivocadament) i esdevenir espectadors i escoltadors del que ens envolta, queda relegada automàticament a un segon terme, o es rebutja directament per anacrònica. Ens hem cregut, a més, la propaganda dels operadors de telefonia i donem per cert que n’hi ha prou amb 140 caràcters per comunicar-nos amb una altra persona, tant si la coneixem com si no; o que per estar informats de debò cal ser usuari compulsiu de les xarxes socials, sense parar-nos a pensar que una notícia és alguna cosa més que una simple anècdota, encara que esdevingui viral o trending topic o es defineixi amb qualsevol altre anglicisme de moda. Després de segles intentant elaborar una llengua prou rica per descriure al detall tot allò que érem capaços de pensar i d’imaginar, hem tornat en un tres i no res a un sistema de comunicació troglodític i ens acontentem amb quatre brams perquè ja no tenim ni paciència ni capacitat per pair un raonament ni gaire llarg ni (encara menys) gaire subtil. Ens van dir que havíem encetat l’era de la comunicació global, i resulta que entre tots estem construint a marxes forçades una societat de sords.