Merlí

Si Merlí fos de veritat, segurament ja no seria el personatge d’una sèrie televisiva. En sóc un seguidor, potser les meves arrels docents m’ho fan ser i al mateix temps em fan visualitzar com m’agradaria que fos l’aprenentatge a totes les aules plenes d’adolescents. Al marge de la convivència entre els personatges, els diferents perfils i caràcters, així com les relacions i vivències que s’estableixen entre ells, pròpies de l’edat que representen viure, m’atreu sobretot l’oportunitat de fer arribar als teleespectadors el coneixement dels grans corrents filosòfics. Entretenir i educar alhora, el Merlí a partir del seu llenguatge directe ens ho posa molt fàcil. Apropar la filosofia al gran públic és un gran encert. Així ho vaig creure quan es va publicar El món de Sofia, el llibre de l’escriptor noruec Jostein Gaarder que va arribar a ser un èxit de vendes a tot el món la dècada dels anys 90 del segle passat, i de la qual també se’n va fer una pel·lícula, sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Salvant les distàncies i, sobretot, la projecció internacional, també ho és Merlí, perquè aconsegueix fer-nos més propera la filosofia a partir de situacions reals fent reflexionar els seus alumnes de tal manera que els pot ajudar a resoldre els problemes de cada dia. I el gran encert de la sèrie, també, és transmetre que tot això uns adolescents ho poden fer des de la reflexió lliure, pensant per ells mateixos i opinant sense embuts, sense pors. Imaginar-se un futur en el qual els nostres joves, i futurs dirigents, hagin estat educats des d’aquests principis és francament complaent.