Un trist final

Diria que alguna vegada ja he fet sortir per aquí l’estadi d’Aixovall, un petit temple per a la raça futbolera del Principat en el qual he passat unes quantes hores de la meva vida –informant, que la meva època de lateral voluntariós els va tocar patir-la al Vallès Oriental–. M’agrada dir que Aixovall és un camp on sempre passen coses. Ha estat generador d’amors i odis per mil i un motius, escenari de partits i entrenaments durant dècades. Dels grans i dels petits; dels bons i dels dolents; amb alts i baixos però sempre amb un mínim de dignitat. I aquesta dignitat és la que no li deixen conservar ara que viu els seus últims dies, a punt de ser enderrocat i convertir-se en un solar on ves a saber què hi col·locaran, si és que s’hi col·loca alguna cosa. La passejada de dijous a primera hora de la tarda em va deixar un posat tristot. Casquets d’ampolla trencats a la graderia, cadires arrencades, gespa aixecada, finestres destrossades... Abandonament sense remei. Diferències irreconciliables entre la propietat i el Govern, no es renova el lloguer i de la nit al dia l’estadi és un zero a l’esquerra esportivament parlant. Com que s’hi pot accedir sense gaires dificultats és normal que allà hi vagi a parar qualsevol. I com que d’esvalotats amb poquet cervell i ganes de fer trencadissa en trobarem fins i tot en aquest racó dels Pirineus tan familiar, l’estadi, que un dia anònim va viure el darrer partit, continuarà fent-se malbé. Algú, se suposa que algú del Govern, hauria de fer quelcom perquè el vell Aixovall s’apagui d’una altra manera. El futbol i l’esport del país li’n deuen unes quantes