PSOE, oe, oe, oe, oe...!

La imatge de la senadora del PP Rita Barberà fent la becaina al senat a 5.000 euros i escaig al mes, a banda de comentar-se sola, ha quedat eclipsada pel merder que hi ha al PSOE. A Pedro Sánchez la combinació de diversos elements intrínsecament perillosos, a saber: el no govern d’Espanya, la tercera escomesa electoral a l’horitzó i els resultats electorals de Galizia i Euskadi li ha explotat als morros en forma d’amotinament. Disset dels trenta-vuit membres de la comissió executiva del partit han dimitit, per fotre’l fora a ell. Un despropòsit que deixa en anècdota Maquiavel i la Bounty, plegats. Amb Susana Díaz, presidenta de la Junta d’Andalusia, al capdavant i el nihil obstat de Felipe González, els ara dissidents han dinamitat (i enfonsat) el partit. Un partit que arrossega problemes greus des de fa anys i que sembla disposat a qualsevol cosa per mantenir l’statu quo que, juntament amb el PP, ­se’ls està esmunyint de les mans. Sembla que tot val pel bipartidisme perdut. Per molt que facin comparacions i busquin antecedents (el PASSOC grec...) si una cosa està garantida és que aquest festival PSOE que tot just acaba de començar promet emocions intenses i moments impagables. Les intervencions de don Felipe (González) des del seu daurat exili llatinoamericà són un esperpent. Escoltant-lo i veient-lo, costa molt creure que sigui realment ell. Ahir dissabte hi havia comitè federal. Sang, fetge i cadàvers a les postres. No es pot predir el futur, però deixarà... il·lustres, o no, polítics difunts. L’absurd elevat a la categoria d’art. Ni Groucho Marx ho faria millor.