El perdó

Que bonic que és perdonar, i que poques vegades ho fem. Sobretot, perquè no se’ns demana gaire sovint. Som orgullosos i ens costa reconèixer que l’hem vessada, i encara més sol·licitar formalment que se’ns perdoni. Per això ha estat rebut amb certa sorpresa l’anunci que les comunitats catòliques de la molt veïna Arieja han iniciat un procés que, si va com ha d’anar, acabarà amb una petició formal de perdó per les massacres de càtars durant la croada, entre els anys 1209 i 1229, i que va tenir encara episodis de matances fins a mitjan segle XIII. És cèlebre aquella història que s’explica del setge de Besiers, on Arnau d’Amaurí va dir que els matessin a tots, càtars i no càtars, “perquè Déu reconeixerà els seus”. Diguem-ho en llatí, que fa com més autèntic: “Neca eos omnes; Deus suos agnoscet.” Tenint en compte que els càtars passaven per aquí, de baixada o de pujada, i que també n’hi va haver d’establerts, la cosa ens toca de prop. Segurament si estirem el fil genealògic trobaríem –si tinguéssim la documentació (i la paciència) necessària– algun padrí bon home que va patir persecució. El que passa és que, posats a estirar, el nombre de damnificats per qualsevol altra mena de repressió més o menys organitzada creixeria de manera exponencial. Qui no té bruixes, hugonots, carlins, austriacistes, liberals o partidaris del casino a la família? La història de la humanitat es pot resumir enumerant els petits parèntesis de lucidesa i progrés en mig d’un calvari continu. Si resolem el contenciós càtar –i estarà bé que així es faci– en quedarà un menys. Millor això que no pas re.