Molt i molt estimada Neus

Avui fa exactament un any que ens vas deixar. Un any que ha estat complicat per a tots els que t’estimem... No hi ets i això se’ns fa molt dur, molt feixuc, per no dir incomprensible, ens costa acceptar-ho i a vegades, fins i tot, ens neguem a aquesta evidència... Hem de creure, però, que el nostre destí ja està escrit des de molt abans, que les coses no passen per casualitat, perquè sí, ni per mala o bona sort, ni perquè ens esforcem, ni perquè volem o no volem que així siguin, però per què tu? Sincerament, tu no et mereixies el patiment tan gran que vas sofrir durant tants anys seguint hospitals, interminables intervencions quirúrgiques, llargues estades a l’UCI i sempre amb l’esperança que te’n sortiries però finalment no va ser així, en pocs dies un empitjorament i... Ara, però, sabem, pensem i creiem que pots gaudir de la llibertat, que no depens de màquines i mecanismes per poder-te moure... No hi ha dia que no pensem en tu, en el teu tarannà tan made in Neus, en el teu bon sentit de l’humor immensament genial que expressaves, fins i tot, en els moments més delicats i difícils...

Ens costa passar per la Massana i no desviar-nos cap al Llogaret per donar-te una forta abraçada, rebre una enorme rialla, plena d’amor, per part teva i explicar-te com ens havia anat el dia i fins i tot tenir l’alegria de poder-te donar el sopar i dir-te bona nit o fer-te companyia fins que acluquessis els ulls un vespre més... Ens costa passar el dia a dia i no poder estar amb tu. Trobem a faltar les teves lliçons magistrals de bondat, amor i amistat. També ens costa assimilar que ja no et podem acompanyar a aquells llocs on et trobaves bé i ens feies sentir més humanes i útils. Trobem a faltar el no poder-te ­acompanyar als teus fisios, al teu en­trenador personal amb qui mantenies una gran complicitat. Tots ells et cuidaven i t’ajudaven amb gran afecte, és que eres entranyable i amb el teu caràcter tan perspicaç no passaves desapercebuda. Que buits ens hem quedat, et feies estimar tant... la teva sola presència era suficient. Érem addictes a la teva bonhomia, a la teva senzillesa, a la teva manera de ser i de fer... a la teva companyia... al teu silenci...

Neueta estimada, des d’allà on estiguis, fes-nos sempre companyia, has deixat empremta i no t’oblidarem mai.