Teoria de la dimissió

La teoria de la conspiració la tenim tots clara. Els astres s’alineen en contra nostra, per sota de la superfície hi ha moviments estratègicament planificats per fer-nos caure o perquè els conspiradors aconsegueixin el seu propòsit. De fet ja fa mesos –i el que queda– que l’afer BPA i totes les seves branques i branquetes són terreny adobat per a mil i una històries de conxorxa. Totes elles ben amanides amb el frec a frec entre les parts, que generen titulars a tort i dret i de tots els colors i mides possibles. La teoria de la dimissió hauria de ser igual de senzilla, i sobretot si l’emmarquem dins del ter­reny de l’activitat política, com és el cas d’aquesta setmana amb la consellera general Meritxell Mateu. Si hi ha algun dubte pel qual l’exercici com a càrrec electe pot entrar en conflicte amb qualsevol altra activitat, la renúncia és una via correcta i de responsabilitat. Cap a l’elector i també cap als companys de formació.

Però vet aquí que això de dimitir es fa feixuc en política, aquí i arreu. Per a molts debilita, per a molts altres directament és una declaració de culpabilitat. Però al cap i a la fi per què no podria ser normalitat i un senyal de salut democràtica? Estaria bé, tot i que costi, que els escollits pel poble veiessin la dimissió amb un sentit menys subjectiu. A Andorra encara més, que se suposa que no són polítics que volen fer carrera, sinó ciutadans amb ànim de servei.

Hi ha qui dirà que la teoria de la conspiració ha tingut molt a veure en l’adéu de la consellera. Segur, però en el fons per tirar endavant amb la teoria de la dimissió només és necessari aplicar la lògica.