Transparència

Després de la dimissió de Meritxell Mateu, s’imposa una reflexió a diversos nivells. La primera, la que ha de portar a arribar al final de tot l’afer i fer net, l’altra, la que ens ha de portar, sí o sí, a una llei que reguli aquestes qüestions. Malgrat les sospites, les filtracions interessades i les mentides polítiques, més enllà de tot plegat, està en joc la credibilitat política. És per això que insto tots aquells polítics que els dol quan senten dir que tots són iguals (de dolents), que encapçalin de manera urgent les mesures legislatives escaients per posar ordre en unes maneres de fer que cada cop es toleren menys i que haurien d’estar regulades. Més enllà de la dificultat de posar la línia en el que és i no és una incompatibilitat, entenc que cal que la transparència sigui qui acabi determinant què és i què no és correcte. Qualsevol activitat remunerada per qualsevol polític en actiu hauria de ser pública, especificada i comptabilitzada, així com les seves àrees d’interès i negoci. I això hauria d’afectar tant els consellers a ple temps com els de temps parcial. Entenc que només amb polítiques decidides envers la transparència començarà a canviar la percepció creixent de descontentament i indignació que s’instal·la entre la gent amb casos com el de Meritxell Mateu. Les dimissions ràpides en cas d’actuacions sospitoses són un primer pas, en un país on sembla que costa, això de plegar. La transparència en totes i cadascuna de les accions és una altra. Hi guanyarem tots, tot i que segurament costarà molt més trobar gent per a les llistes electorals.