Pernil celtibèric

L’altre dia ocupava l’espai de l’entrevista d’aquesta pàgina un se-nyor que representava un nou partit polític iberista. Per no enganyar a ningú amb el nom, es diu Partido Ibérico. Ai, l’iberisme, aquest noble moviment que propugna la creació d’un sol Estat peninsular, que aplegui el regne d’Espanya i l’antic de Portugal, separat a mitjan segle XVII. I, de propina, Andorra, que seria molt benvinguda, en la seva qualitat d’Estat peninsular, a integrar-s’hi. A la vista dels comentaris que va suscitar, l’entrevista amb el representant del PI va ser molt llegida. Naturalment, els lectors van aprofitar per dir-hi la seva, treure els dimonis particulars a passejar, i, com diuen els castellans, “arrimar el ascua a su sardina”, una frase feta que sempre m’ha semblat d’una rara perfecció. L’entrevista estava tenyida per certa melancolia atlàntica, la mateixa que acompanya les causes perdudes. No hi fa res que insignes intel·lectuals com Prat de la Riba, Joan Maragall, Fernando Pessoa, Miguel de Unamuno, José Saramago (i molts d’altres!) en algun moment hagin abraçat –o pres en consideració– l’iberisme. Més enllà d’una vaga simpatia teòrica, avui ningú no es pren seriosament la proposta, que semblaria una fugida endavant per encarar els problemes dels estats peninsulars, i que alguns, en un rampell d’optimisme, pensarien que seria com una etapa prèvia a un govern de fraternitat universal. Falta, això sí, saber què en pensen els gibraltarenys que, des del seu racó estratègic, també haurien de dir-hi la seva, abans no s’hi presenti el senyor Margallo amb la bandera.