Hispanitat

Quan veig al calendari que s’apropa el 12 d’octubre ja m’agafa mandra. No hi ha manera de tenir la festa en pau. Cada any igual. Cada any els mateixos. Enguany, a més, s’ho han pres ben a la valenta, amb l’actuació inversemblant a Badalona, quan fa anys que es fan i es desfan acords semblants en diferents empreses i institucions perquè els treballadors que ho vulguin puguin canviar una festa per una altra i organitzar-se millor la vida. Allò de la conciliació familiar, que en diuen. Però es veu que quan es posen en dubte les essències pàtries no hi ha conciliació que valgui, ni familiar ni de cap mena. Tothom ferm i a mirar la desfilada militar per la tele, i amb una llagrimeta d’emoció a punt, no sigui dit que t’ho prens com qui mira Cine de Barrio. A força de veure el mateix teatre any rere any, tinc el convenciment que, en totes aquestes qüestions relacionades amb patriotismes, sentiments nacionalistes i similars, qui més escarafalls fa és qui menys s’ho creu, malgrat que, per la raó que sigui, li convé fer la comèdia per ser considerat un dels nostres pels qui tallen el bacallà. Si no és així, no s’entén tant encaparrament en què tothom combregui amb els mateixos símbols i les mateixes idees tronades. Si de debò es vol fomentar una festa com la d’ahir, seria fins i tot més assenyat convidar a participar-hi lliurement qui ho vulgui i de la manera que vulgui, i deixar estar el codi penal al calaix. Però com que això ara com ara sembla una utopia, de cara a l’any vinent proposaria una col·lecta pública per enviar als promotors de l’invent una bona còpia de Le mauvaise réputation, a veure si l’amic Brassens ens dóna un cop de mà.