Nobel amb melodia

La meva nefasta cultura literària m’inhabilita per pontificar sobre autors grans o petits. Al cap i a la fi en aquests territoris, com en la majoria, hi ha espais comuns però també molta subjectivitat. Per exemple, i me’n vaig al meu ter­reny, tothom convindrà que el Barça de Guardiola era un gran equip però sempre hi haurà algú que dirà que no li agradava aquell joc de tanta possessió i minuts estèrils. Que preferien el contraatac del Madrid de Capello, per trobar una proposta a les antípodes. Però tornem a la literatura i al premi Nobel, que d’això va avui la cosa. Bob Dylan se l’ha endut per a sorpresa de molts, servidor inclòs. Per haver poetitzat la cançó americana, vénen a dir més o menys els encarregats de decidir. I un cop anunciat el dictamen, polseguera al canto tenint en compte que Dylan és molt més músic que escriptor. Que la música i la cançó poden ser poesia ho testimonien milers de temes i milers d’intèrprets, el que succeeix és que un guardó tan prestigiós com el Nobel, que es falla un cop l’any i és d’abast planetari, està obligat a oblidar-se de massa escriptors enormes i sembla que Dylan, al que per lògica li toca guanyar Grammys, no deixa de ser una petita excentricitat.

Això sí, és innegable que l’Acadèmia Sueca, volent o no, perquè no ho necessita i menys en el premi de literatura, ha fet una bona jugada en l’era de les xarxes socials i la informació corrent a velocitats interplanetàries. Si vols que parlin de tu, millor un Nobel diferent que no el que tothom s’espera. I posats a expressar fílies i fòbies, que els suecs es decideixin ja per Murakami. Quin crac!