D'imbècils i porcs

Arran de la diarrea mental i verbal que defineix Donald Trump, Carles Capdevila li dedicava aquest setmana un article: “No discuteixis mai amb un imbècil: et portarà al seu terreny i un cop allà et gua-nyarà per experiència.” Amb un paràgraf afiladíssim: “ Fingim sorpresa perquè un personatge així sigui atractiu i hagi arribat tan lluny, sense assumir que estem creant el caldo de cultiu ideal per a aquesta mena de perfectes imbècils: arrogants, sense escrúpols i malcarats. Per què un estafador que no paga impostos és tan ric? Per què un racista i masclista té tants pilotes al voltant? Com és que el poder és tan incòmode per al talent i en canvi fa que individus tan sinistres s’hi sentin com a casa? Quin cost social té un aparell soci mediàtic que dóna veu al que més crida, que confon la mala educació amb la valentia, que redueix els debats a anècdotes i ha convertit l’escàndol en entreteniment?” Amb el que ha sortit de la seva boca, imbècil és un dels adjectius més suaus que es pot adjudicar al candidat republicà. Malauradament el nostre voltant n’és ple (d’imbècils) i l’argumentari de Capdevila se’ls pot aplicar sense canvis a moltíssims. La petita pantalla en vomita mostres a grapats de tota mena i mida cada dia. Des dels corruptes: polítics i empresaris del PP, del PAPA, del PSOE, de l’antiga Convergència, etcètera, fins als opinadors, passant pels tronistes. De fet, la màxima que fa servir Capdevila és una versió posada al dia de la de Georges Bernard Show: “Fa molt temps vaig aprendre a no barallar-me mai amb un porc. T’embrutes i, a més, al porc li agrada.” I la tendència no sembla que hagi de canviar, ans al contrari.