Veig a l’edició digital del Diari que el cònsol major d’Encamp, Jordi Torres, afirma que “afegiria les especificitats de cada parròquia a les transferències” i que el ministre Xavier Espot assegura que “la llei d’igualtat també inclourà les discriminacions als immigrants”. Són dos titulars aparentment sense cap relació, però que mostren com és de diferent legislar en abstracte a fer-ho en funció de casos concrets. Prefereixo un país on es garanteixi la igualtat de tots els ciutadans davant de la llei independentment del seu gènere, edat, preferències sexuals o lloc de procedència; però, per bé o per mal, l’experiència mostra que aquesta garantia s’esgota en el mateix text legal i que, en general, poc té a veure amb el que passa al carrer, perquè malauradament els sentiments de discriminació no es poden regular per llei sinó que cal temps i un esforç important en l’educació dels ciutadans, nacionals i forans, perquè la convivència s’apropi a poc a poc a allò desitjable. Dins d’aquest esforç de convivència, la reivindicació de les especificitats particulars és difícil d’encaixar. Segurament Torres té part de raó en el que reclama, però quan aquesta reivindicació s’associa exclusivament al repartiment de diners és complicat que no desperti certa sensació de discriminació entre els que surtin menys afavorits. No sé si hi ha cap geni de la sociologia que sàpiga com es pot aconseguir que tots els habitants d’un país siguin iguals davant les institucions i alhora cadascú mantingui les especificitats que consideri que millor el defineixen, però em sembla una equació ben difícil de resoldre. Si no és que ens quedem merament en l’àmbit del fol