Acaba segon de BUP i arriba una de les primeres decisions transcendentals de la vida. Ciències o lletres. I s’imposen els gustos i la practicitat. Claríssimament era qüestió de triar la segona opció perquè quan les derivades o la llei de Coulomb se t’ennueguen i t’omplen d’una mena d’indiferència no és qüestió de forçar la màquina. El temps m’ha demostrat que va ser una bona decisió. Els números són exactitud, però són massa fredor. És clar que poden dir molt de tu si per exemple descobreixen els dígits del teu compte corrent o la talla dels pantalons, però definitivament no són les lletres. Les paraules són una altra cosa. Significants, plenes de matisos, de girs, d’estats d’ànim. Precioses i addictives. Terapèutiques.
I ben enganxat a les paraules un servidor ha anat fent via amb més o menys determinació. Professionalment parlant també, amb un parell de dècades de tacar negre sobre blanc en l’espai que s’anomena redacció. I d’aquesta vintena d’anys, més de setze a les Valls, amb privilegis com el de tenir aquest espai setmanal per poder abocar neures d’origen divers, la columneta, que en diuen al Diari tot i que ara el seu format sigui eminentment horitzontal. Doncs unes quantes columnetes després arriba l’hora de la penúltima. Tanques una finestra i n’obres una altra, i ara es presenta un nou repte en un altre mitjà, amb les paraules sempre de companyes de viatge. Ara toca deixar de pensar i escriure per ser llegit i fer-ho per ser escoltat, amb l’esport tan a prop com els milers de mots que els informadors usem per explicar-lo.
Fins a la propera. Ens escoltem!