Estàtues

Que una exposició sobre símbols franquistes sigui motiu de protestes no és cap novetat. Amb tot, el que resulta paradoxal d’aquesta situació és que Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai urbà, l’exposició oberta al Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM), té un objectiu més que lloable. “La mostra és una reflexió sobre les icones de la dictadura, perquè no s’oblidi mai el que va passar” (paraules del primer tinent d’alcalde de l’ajuntament, Gerardo Pisarello, en l’acte d’inauguració). A la vista dels esdeveniments, no s’ha oblidat. I encara que no sigui casual que les dues estàtues, l’eqüestre de Franco, de Josep Viladomat –decapitada–, i la Victòria, de Frederic Marès –commemorativa de l’ entrada del Generalismo a la ciutat l’any 1939–, estiguin al carrer, els actes vandàlics de tota mena que han acabat amb la tombada, amb nocturnitat, de la primera, són del tot gratuïts. Cert que ens podríem alegrar que una exposició assoleixi un dels objectius més cobejats de l’art, com és sacsejar consciències. Les reaccions superen l’impacte de qualsevol campanya publicitària. Cert que les víctimes de la brutal repressió que el règim franquista va executar sense miraments durant els quaranta anys que el dictador va ser cap d’Estat es mereixen tot el respecte. També és cert que Franco va morir en un llit d’hospital i de vell. I a Espanya governen els hereus directes del franquisme. Els que es puguin sentir ofesos amb l’exposició tenen una eina molt més potent que els ous o les pintades: el compromís social i el vot. Perquè a l’actual govern espanyol l’han escollit a les urnes!