Som el que llegim. M’hi ha fet pensar aquests dies l’escriptor Antoni Morell, que ha cedit la seva biblioteca personal al comú de la Massana, perquè en tinguin cura quan ell falti. Diuen que una imatge val més que mil paraules. En aquest cas, per definir l’Antoni Morell calen tots i cadascun dels quinze mil llibres, llegits –i rellegits– en els darrers anys, i que formaran part del fons massanenc. No es pot entendre Morell sense l’obra dels clàssics grecs i llatins, de les grans obres fundacionals de casa nostra, com el Manual Digest i el Politar Andorrà, sense el Macondo de Márquez, sense les tragèdies de Shakespeare o la poesia de Miquel Martí i Pol. Ni sense la seva pròpia obra. La novel·lística, l’assagística, i sobretot l’articulista, gènere menor però terriblement revelador del que som i sentim, i dit acusador de les fonts en què bevem. Em demano quins són els llibres que em defineixen. Els que defineixen els nostres governants, els nostres amics, la gent que admirem. Fins a quin punt hi ha gent amb qui comparteixes afinitats i vivències literàries desconegudes. Fins a quin punt poden ser afins dos teòrics enemics que comparteixen passió per Lao Tse. Fins a quin punt poden ser companys de partit els lectors de Maquiavel. Som el que llegim, i sí, Dylan –tot i que només en aquest cas– compta com a literatura. M’adono, fent aquesta prosaica reflexió literària, que hi ha gent de pocs llibres escollits, d’altres de molta gasòfia editorial i alguns, fins i tot, que no tenen llibres que els defineixin. Legítim, evidentment, però és com deixar un dibuix sense pintar.