El cavall

Andorra, gràcies a la seva escassa –nul·la– tradició militar no té cap estàtua eqüestre decorant plaça pública. Sempre en podríem aixecar una per subscripció popular, dedicada a la memòria dels comtes de Foix que guerrejaven a cavall pels seus dominis transpirinencs. A Roger Bernat III per exemple, però qualsevol altre membre de la seva noble nissaga també quedaria bé. Al seu torn, els bisbes pujaven amb matxo, i a partir del príncep Benlloch, que ho va fer amb un Clément-Bayard Torpédo, en cotxe, és a dir, que tampoc no tocaria. Vist així, l’estàtua eqüestre en bronze de Franco que va fondre Josep Viladomat per encàrrec de l’alcalde Porcioles és la cosa eqüestre més aproximada que tenim, si més no per denominació d’origen. No és com la fabulosa escultura de Marc Aureli que hi ha al Capitoli, però complia l’expedient i, a més, tenia l’avantatge d’estar ben lluny d’aquí, plantada al castell de Montjuïc, a Barcelona. No hi ha sàtrapa sense muntura. El cavall era més aviat rabassut, però semblava adequat a les proporcions corporals al genet, al qual els enemics i alguns dels seus companys d’armes li deien Paca la Culona. Després del fiasco de l’experiment Colau, consistent a posar-la a la plaça Comercial, al davant del Born, s’ha batut en retirada, cap al magatzem municipal que li fa de caserna d’hivern. L’efígie del general, en el seu lloc de reserva, ja havia patit una severa mutilació, per obra d’un incontrolat anònim. Sense cap, feia més aviat angúnia. Per això no m’ha acabat d’agradar que la turba enfurismada l’hagi pres contra el cavall, que, al cap i a la fi, de tots era el que menys culpa tenia. Ja ho deia Fiter i Rossell, que el món es dividia entre iconoclastes i iconògrafs.