Amb motiu del recent fòrum gastronòmic a Barcelona, una revista especialitzada ha fet una enquesta per esbrinar quin és el plat de la gastronomia catalana preferit pels lectors, que havien de triar entre diverses opcions proposades per xefs de solvència contrastada. El resultat ha estat que el plat preferit és l’escudella, seguida molt de prop pel pa amb tomàquet. Com que sempre hi ha qui no se’n pot estar d’agafar el rave per les fulles, l’anècdota s’ha dut en algun cas fins a l’extrem d’afirmar que aquests dos plats representen les essències de la identitat nacional catalana. Si fos així, tenim un problema: no tan sols tenim el país dividit entre una meitat que vol la independència i una altra que no la vol o no ho acaba de veure clar, sinó que també estem dividits entre els partidaris d’un plat força elaborat, que necessita molts ingredients i una cocció lenta i curosa, però que alhora, es vulgui o no, és parent proper de moltes elaboracions semblants a altres contrades peninsulars, i, d’altra banda, els partidaris d’un plat tan senzill que amb prou feines es pot considerar com a tal, el qual, malgrat la seva simplicitat, no hi ha manera de tastar-lo com cal fora de Catalunya, perquè el que et solen servir, per desconeixement o per mandra, és una llesca de pa xopa de tomàquet triturat i, a sobre, sense el rajolinet d’oli indispensable per amorosir i cohesionar el conjunt. No acabo de veure que cap plat sigui prou definitori de la identitat d’un país, però en cas que vagi errat, tant de bo d’aquí a cert temps no haguem de canviar la tria i passar de l’escudella al trinxat; no pels ingredients, sinó pel nom.