Un servidor, declarat afeccionat al futbol en general i culé de filiació, comença a estar preocupat, per no dir fart, del que envolta el món del futbol professional. El concepte esport ja fa un munt de temps que no defineix el futbol anomenat d’elit. És un espectacle que els seus fonaments suporten, això sí, una base esportiva. Milions d’infants, de joves i lligues menors. Una base que alimenta la màquina de fer diners que han esdevingut les lligues més potents, els tornejos i les copes continentals i els mundials. Tot s’hi val perquè l’espectacle no pari. A la televisió ja hi ha futbol (quasi) cada dia de la setmana i quasi tot de pagament, sigui nacional o d’importació. I si s’ha de jugar a les dotze del migdia o les quatre de la tarda perquè ens hem venut els drets d’emissió a l’altra punta del món, endavant. Bussines is bussines! I res millor que les apostes per fer diner fàcil. Les empreses del ram creixen per internet com bolets, amb unes xifres que fan feredat (5.300 milions i escaig a Espanya, només el primer semestre d’enguany). Tothom fa negoci, fins i tot els mitjans, que les publiciten a tota hora i moment recordant, no fos cas, que el joc està prohibit als menors de 18 anys i que qui jugui ho faci amb moderació i responsabilitat! El futbol professional és una bombolla gegant sense aturador, en la que ningú vol cedir ni un cèntim dels seus guanys. Digui’m romàntic, però cada vegada resulta més atractiva la idea dels clubs que el seu accionariat són els seus socis. Clubs modestos que tenen com a primer objectiu el futbol per a la gent. Anglaterra, on tot va començar, marca de nou el camí. Visca la utopia!