A un servidor, que és poc conflictiu de mena, ja li va bé el canvi d’hora i ja no es lamenta ni es queixa ni diu que el jet lag li dura quinze dies. Que és una decisió arbitrària i prepotent dels estats, que intenten fins i tot regular els cicles solars? Sí, sens dubte. Que avis, criatures i vaques de llet se’n ressenten, segur. Que la geografia recreativa i el caprici dels fusos horaris aconsellaria un exercici de racionalitat –els mallorquins s’han revoltat!– també. Que potser aniríem millor alineats amb l’hora de Greenwich i la dels anglesos i els canaris i els irlandesos, potser també, perquè no s’acaba d’entendre que funcionem amb la mateixa hora que tenen a Budapest i a Varsòvia, que són un bon tros enllà. I sí: la meitat dels rellotges de casa aniran cinc mesos descompensats, fins que torni el cronosenderi el mes de març, en aquell moment tan alliberador en què guanyem una hora a la nit i recuperem la normalitat i les tardes amb llum. Sens dubte, els pitjors i més perversos efectes del canvi d’hora són els comentaris sobre el canvi d’hora, com ara aquest que estan llegint, que són recurrents i, en general, inútils. Però què volen que els digui. Des que el Pep Guardiola va predicar amb l’exemple sobre els beneficis de llevar-se d’hora, que li he anat fent cas. Hi ha dies que a les cinc o quarts de sis ja he dormit tot el que havia de dormir, i és l’hora en què es poden fer coses sense que el món et destorbi. Però esperar fins a les vuit que es faci de dia es fa una mica pesat, encara que hom intenti revestir-ho d’un sacrifici gairebé monacal. I hem de tenir en compte que, com diria el senyor Paulo Coelho i altres lluminàries existencials, el moment més fosc de la nit és el que precedeix l’alba. Per això agraeixo –i ho dic fluixet– el canvi. Sol solet, vine’m a veure…