La negació és un antic mecanisme d’autoprotecció, molt comú en teràpies de psicologia, una forma d’autoengany que ens permet sobreviure, ignorant una realitat que ens resultaria difícil de defensar o fins i tot de conviure-hi. És millor autoconvèncer-nos d’una fal·làcia que admetre que no hem estat a l’altura de les circumstàncies, que hem fallat els que ens estimen o ens segueixen i que som una ombra del que havíem sigut. Negar és millor que afrontar, protegeix la nostra psique del jutge més dur que tenim: nosaltres mateixos. Perquè si ja és difícil resistir les temptacions materials, també ho és saber-se ostatge de desitjos obscurs que embruten la nostra història. Som el que fem, no el que diem, no podem viure en l’autocomplaença i engany perquè tard o d’hora haurem de rendir comptes. L’etern debat sobre què és moral i què no, la petita i estreta línia vermella que separa què és i què no és ètic. En política, s’han posat molt de moda aquests dies els temes de les incompatibilitats i corrupcions. Més enllà del que és legal o il·legal, hi ha un tema fonamental, que és la pròpia ètica. No és necessari que un fet sigui il·legal per no ser ètic. Tots, absolutament tots, sabem quan estem actuant seguint uns principis i quan no. Una altra cosa és que vulguem disfressar-ho, vendre-ho i explicar-ho de forma que ens justifiqui i ens faci sentir menys mesquins. Els homes i les dones tenim uns codis ètics que no estan escrits. Només hem de seguir-los i podrem alliberar-nos de les nostres febleses.