Presidents

Contràriament al que ens inculquen des de petits i ens volen fer creure de grans, no fer res té premi. I si no que li preguntin a Mariano Rajoy, nou president del govern espanyol. Sí, al tercer intent; sí, amb majoria simple; sí, amb escàndols de corrupció de tota mena; sí, amb l’abstenció vergonyant del PSOE... Però és el president d’un país que té el govern que es mereix. No és el primer cas, ni en serà l’últim. També tindran el que es mereixen els EUA. Dimarts vinent, 8 de novembre, s’escull el 45è president d’aquella república federal; amb un sistema bipartidista i peculiar –vots electorals, repartiment a tot o res– que ha quedat obsolet. Curiosament, qui menys patiran les conseqüències del resultat, sigui quin sigui, són els ciutadans nord-americans. La república federal limita la intervenció directa del president. Des de les cambres –Senat i Congrés– fins als governs estatals, la capacitat d’intervenció presidencial dins el país és molt reduïda. Per contra, l’inquilí de la Casa Blanca sí que té mando en plaza en política exterior. El món és com ells en diuen, el seu backyard, el seu pati particular. I és allí on han de continuar demostrant que són la potència hegemònica. Curt i ras, amb les seves decisions ens pot tocar el rebre a tots. De moment el perill imminent és econòmic: el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversió –TTPI, en les seves sigles en anglès–. Hi ha, però, una imatge molt inquietant i altament preocupant. Si Trump és l’escollit tindrà a l’abast el botó vermell. El Dr. Strangelove (¿Telefono Rojo? Volamos hacia Moscú, Stanley Kubrick, 1964) al seu costat, un aficionat de tercera.