Ai, quins nervis que estem passant. Aquesta nit serà llarga i d’infart, de cafès primer i til·les i ansiolítics després. No me n’aniré a dormir sense saber què faran els swing states, sobretot Florida, o fins que quedi clar quin dels dos candidats principals es queda amb els 270 membres del col·legi electoral que calen per nomenar, amb tots els ets i uts, un nou president. Com que els harúspexs i endevins que fins ara no han fallat mai diuen que ho farà Trump, si surt una altra cosa, mira, sorpresa. És un gran què que no deixin votar la resta del món que assisteix, entre estupefacte i avorrit, al bombardeig de dades i informacions irrellevants. Ens hem llevat amb resums dels debats, hem pogut llegir les intimitats més vergonyoses de tots dos candidats. Ens hem pogut sentir espectadors privilegiats del circ electoral, dia a dia, hora a hora, minut a minut, des dels caucus i el Superdimarts fins avui. Passa igual que amb la informació esportiva: encara que et vulguis blindar, és impossible. És allà a fora, esperant que s’obri la més mínima escletxa per entrar a la teva vida. No ho vull saber, però estic al cas dels darrers sondejos, com n’estaré, encara que dormi, de les primeres projeccions. És el nostre destí de súbdits feliços i acomodats. Guanyarà qui guanyarà i el món continuarà, si fa no fa, igual de malament, sense que sigui culpa nostra del tot. També va guanyar Ronald Reagan i, per sort, no ens van autodestruir la primera vegada que va haver de baixar a la Situation room per fer front a una crisi internacional. Ara, en principi, tot serà igual. Els fabricants de laca, contents: guanyi qui guanyi, tindran un client prominent. L’enhorabona.