Ho reconec: no tinc ni idea per què ha guanyat Donald Trump, tot i que després d’escoltar els ànims d’Iceta a la Clinton ja m’ho podia haver ensumat. Com tampoc no en tenen gaire idea tots els enquestadors que van augurar el resultat contrari (el descrèdit de les empreses de demoscòpia ja frega el nivell dels periodistes i dels polítics) ni tampoc la majoria dels opinadors del regne, bona part dels quals han trigat escassament minuts a transformar les seves prediccions favorables a Clinton en explicacions de les raons de la seva derrota. Entre els tertulians de guàrdia, però, n’he escoltat un que plantejava una idea interessant: la primera globalització va començar a principi del segle XIX i va col·lapsar als anys trenta, i ara anem pel mateix camí. Més tard llegia al Diari que l’Òscar Ribas també alerta contra la deriva que ha pres la (segona) globalització els darrers anys, i, així mateix, en Josep Ramoneda exposava alguns raonaments en aquest sentit al seu article setmanal a l’Ara. Curiosa coincidència. Jo no sé si la globalització és la mare de tots els mals (que ben podria ser), però des de la meva ignorància enciclopèdica em sembla molt que en aquest canvi d’època, sense auguris plausibles del futur que ens espera, el comú dels mortals percebem l’horitzó extremadament incert que tenim al davant com una amenaça i reaccionem adoptant l’estratègia del cargol: cadascú es replega dins la seva closca, defensa allò que considera propi i inalienable, i es desentén dels problemes del veí. I això només es pot combatre amb intel·ligència, imaginació i generositat. Però ja se sap que aquestes qualitats tampoc no abunden gaire en el gènere humà.