Zasca en tota la boca. Encara en xoc assimilant que Donald Trump serà el 45è president dels EUA, ens preguntem el perquè d’aquest aberrant resultat. Una resposta és que ho han fet perquè poden! Michael Moore ja ho va escriure al juliol al seu blog. Si ha quedat clara una cosa és que ens equivoquem, i molt, analitzant la política nord-americana des de la nostra perspectiva. Encegats per la ignorància, mala educació, racisme, masclisme, misogínia i altres ismes de Trump, no hem vist, o no ho hem volgut, que l’altra candidata –intel·ligent, culta i preparadíssima– no era cap meravella. Hem tret importància al fet que Hillary Clinton representava l’establishment polític, el que per aquí es denomina “casta”; que no té empatia; que ha canviat interessadament d’opinió en temes estratègics i que el seu marit –fins a la data– és Bill Clinton. Podria continuar argumentant contra Trump i el trumpisme que ens espera, però valdria de poc, per no dir de res. Una altra resposta a la pregunta inicial pot ser que el veritable problema no és ell. El problema de fons –com diversos analistes i estudis assenyalen des de fa temps sense èxit– és el cost de la desigualtat que està generant la globalització. Una globalització salvatge i amb aspectes positius, però que s’ha endut per davant la feina, l’estabilitat i les il·lusions de milions de persones arreu. Als EUA part d’aquesta ciutadania s’ha rebel·lat contra el sistema amb l’eina que ell mateix els facilita, el vot. I el populista Trump ha sabut canalitzar com ningú aquesta allau de ràbia i frustració. Tenim un problema greu i de difícil solució, i a Houston no ens el resoldran!