Del riu Runer cap avall se’n parla força aquests dies de la dona gran de Reus que ha mort en un incendi a casa seva. Feia servir espelmes perquè li havien tallat el subministrament elèctric; una espelma va calar foc al matalàs a la nit i la dona, en voler sortir del llit, va caure i ja no va poder escapar de les flames. El cas, prou tràgic per si mateix, va agafant un caire encara més esfereïdor, i alhora més indignant, a mesura que es van coneixent dades al respecte, com ara que, segons els bombers, sis de cada deu morts en un incendi ho són per causes semblants o que l’any passat va augmentar d’un vint per cent el nombre d’intoxicats per diòxid de carboni, perquè molta gent no pot fer el manteniment de la caldera de la calefacció o bé torna a escalfar-se amb brasers. Tant és que les entitats humanitàries i d’assistència social adverteixin any rere any que augmenta el nombre de persones que viuen en la pobresa i que l’escletxa social entre pobres i rics s’eixampla cada cop més: les bones intencions no s’acaben de concretar en fets, i, quan surt a la llum un fet luctuós, en lloc d’assumir les pròpies mancances i actuar en conseqüència, la primera reacció és sempre espolsar-se la culpa del damunt i esperar que passi la tempesta. Però l’augment de la pobresa no se soluciona adjudicant culpes a uns o altres. Malauradament, mentre la pateix un altre, del primer a l’últim tenim la tendència a amagar el cap sota l’ala i esperar que el problema es resolgui sol, sense parar atenció que no es tracta ja d’una qüestió filantròpica, sinó que com més creixen les desigualtats més i més es veu amenaçada la nostra supervivència com a societat.