Cada vegada que escolto o llegeixo algun d’aquests joves que han fet el salt a la política i que sembla que llaurin –o que els llaurin– el futur de cara a obtenir responsabilitats, penso que difícilment canviarà res en el món de la política i l’esfera pública. No és una característica dels joves polítics andorrans només, sinó que és un símptoma generalitzat que únicament els anomenats populismes trenquen amb el patró i diuen el que la gent vol escoltar. Una altra cosa és veure què fan quan arriben al poder, si hi arriben i no són domesticats abans. Fa poc Enric Vila, a qui ja he citat en alguna altra ocasió, escrivia que “és significatiu que la majoria de polítics joves que han vingut a regenerar l’Estat tinguin un discurs tan fàcil d’automatitzar, tant de llista d’Spotify”. El sistema domestica el talent, la creativitat, i això és el que els passa als joves polítics, que tan aviat com despunten ja hi ha qui s’encarrega perquè immediatament siguin absorbits pel sistema amb l’excusa d’aprendre a fer les coses “tal com s’han de fer”. En el millor dels casos, en lloc d’absorbits, són expulsats directament.
Per això, per exemple, un debat tan important com el que ahir es va iniciar al Consell General sobre polítiques socials se’ns fa tan avorrit i ens deixa un regust de debat tan improductiu. Perquè parlen des de l’obvietat, des de l’automatisme de dir el que han de dir per no sortir de la norma, quan el que ens fa falta, precisament, és algú que trenqui la norma, que surti del patró establert i que defugi la consigna de partit o de govern.