la seca, la meca i la...
De prínceps
Les llistes poden ser a grans trets obertes, tancades o lliures, un debat que sembla torna a Andorra de la mà dels Liberals. Bàsicament la diferència és si prioritzem l’elecció d’un partit o d’una persona. Però aquesta simplificació és molt perversa. Som fidels a un partit i a les seves idees independentment de l’equip? En comunitats petites com les nostres els noms que surten a les llistes poden ser decisius per triomfar. És més, els partits, com sabeu, fan les llistes comptant els vots i l’àmbit d’influència del candidat. Serem capaços de votar el partit si el seu candidat no ens agrada? I al revés, votaríem un candidat que lidera un partit contrari a les nostres idees? La veritat és que les diferències entre partits estan més diluïdes, quan arriben al poder practiquen polítiques molt similars, sobretot perquè qui mana és el mercat i no el govern. Els partits tenen un mecanisme feixuc i burocràtic que els fa inoperatius. Però també és cert que són la millor fórmula per estructurar un programa i potenciar unes idees comunes. La importància del líder és determinant. El líder ha de ser una persona amb magnetisme, verb fluid i dinàmic i que provoqui confiança i entusiasme. De líders n’hi ha pocs. La baixada als inferns de la política fa que els darrers anys proliferin les tesis més properes al maquiavel·lisme, les que defensen que les qualitats d’un líder siguin les que perfectament recull El príncep. La intel·ligència, l’encant, la seducció i la manipulació. El líder, diu Maquiavel, s’ha de moure pels seus propis interessos, allò del fi justifica els mitjans, i l’ambició. Es veu que el maquiavel·lisme està de moda.