Jo mai m’havia plantejat tenir un gos a casa. De fet, una de les poques certeses que tenia a la vida era que no en tindria mai de gos. Perquè són una responsabilitat, perquè lliguen molt i perquè van deixant pèl pertot arreu. Però la vida ja les té aquestes coses. Acostuma a ser una experta a desfer certeses i des de fa quatre anys convisc amb un beagle i el seu amo. Val a dir que des que el beagle –no diré el seu nom, per preservar la seva privacitat– forma part del meu dia dia –i estic convençuda que abans era igual– no ha pixat mai contra una façana, no ha deixat mai cap tifa a la vorera i sempre ha anat lligat tant en zones urbanes com en zones de muntanya senyalitzades com ara el camí de Pardines o el Rec del Solà. Entenc les persones que diuen que no volen conviure amb els gossos, és una tria i no una imposició. Entenc que les ciutats haurien de disposar d’espais adaptats si realment es volen tenir en condicions. Entenc que tots els propietaris haurien de ser responsables del seu gos i tenir-los xipats, vacunats i en bones condicions de salut física i emocional. Però no entenc que facin pagar justos per pecadors. De la mateixa manera que no és just que els ciutadans sense gos hagin de pagar analítiques de gossos que no tenen, els amos cívics tampoc han de fer-se’n pas càrrec d’una despesa que put –i molt– a adjudicació interessada amb aires de monopoli. Al final, tindrem les analítiques dels gossos dels amos responsables, i quedaran fora els incívics i els gossos dels visitants. I els que compleixen les normes, un altre cop, haurem trepitjat merda.