Si vostès han vist les darreres temporades de Joc de Trons els reconeixeran. Els sparrows. Els pardals. Posseïdors de la raó, intransigents, van aconseguir el poder a King’s Landing i van convertir la capital del Tron de Ferro en una mena de teocràcia. Una cosa semblant al que van fer els aiatol·làs i els Guardians de la Revolució a l’Iran després de fer fora el xa de Pèrsia. Les cupaires –per fer servir la seva mateixa terminologia no-patriarcal– ocupen un espai similar en la remogudíssima política catalana. Són únics –úniques, perdó– a l’hora de tensar el sistema i de provocar onades d’ais al cor.
Tenen una gran capacitat per imposar el seu relat i, al mateix temps, per equivocar-se d’adversari, emparades per un sentiment de puresa ideològica i des de la talaia d’una pretesa superioritat moral. Per als que dubtem de tot i no estem mai segurs de res, aquesta petulància intel·lectual ens desarma. Què se’ls pot dir, si ja ho saben tot?
L’episodi de la trista proposta de resolució al Parlament de Catalunya n’és una altra prova. En un text confús, amb un redactat que no passaria la selectivitat, han aconseguit, un cop més, provocar neguit al país, i despertar algun vell fantasma –només cal llegir alguns comentaris, aquí mateix–. Potser també som víctimes de tants segles de discreta introspecció, d’explicar-nos el mínim, i sovint quan ja és massa tard.
Per sort, sembla que la diplomàcia ha posat algun pegat al mal. I així, anar-hi anant, fins a la propera...